La Serra d’Espadà es troba situada al sud de la província de Castelló, entre les valls del rius Millars i Palància, amb uns 20 quilòmetres d’amplària; i entre els municipis de La Vilavella i Montanejos, amb una llargària d’uns 60 quilòmetres, ocupant part de les comarques de l’Alt Palància, l’Alt Millars i Plana Baixa. Més a l’oest continua la serralada però amb el nom de Serra de Pina, ja en els límits d’Aragó.
Les muntanyes més altes són el Pic Espadà (1.099 m.), La Ràpita (1. 103 m.) i el Alto del Pinar (1.101 m.).
En total uns 1.200 quilòmetres quadrats (120.000 hectàrees), tot englobant 40 pobles que tenen el terme en l’esmentat territori.
Donada la seua proximitat a zones molt habitades com la Plana i l’Horta de València, la Serra ha estat de sempre un lloc apropiat per fer turisme rural o estival i com a segona residència.
També cal ressaltar el fet que l’Espadà és i ha sigut des de sempre un espai humanitzat, i sense cap dubte, el bosc que tenim actualment no és l’autòcton, siguent la vegetació actual un producte cultural dels nostres avantpassat. A ells devem la conservació dels magnífics boscos de sureres, gràcies a l’aprofitament de l’escorça del suro i del glans.
Hi ha constància de poblament ibers i romans. Habitada pels moriscs i conquerida per Jaume I en 1242, va continuar habitada per ells. En 1526 es revelaren per a no convertir-se al cristianisme i hi hagué una gran batalla en l’Espadà de tots el moriscs de la zona contra les tropes alemanyes vingudes per a reduir-los. Perduda aquella guerra sobreviurien convertits fins a 1609, quant revelant-se per última vegada i vençuts en el “Batalla” foren expulsats a Alger pel port de Moncofa.
La cultura agrícola (rec amb les sèquies, oliveres, ametllers, ceps, etc.) deixada pels àrabs fonamentarà durant anys la manera de viure a l’Espadà. La fil·loxera al final del segle XIX provocarà una crisi que una vegada superada i amb els avanços de la sanitat, faran que la població augmente. Es d’aquesta època la construcció de molts dels bancals que llueixen en les vessants de les muntanyes.
La migració serà la constant del segle XX, principalment a Barcelona, a València i a tota la Plana de Castelló, i d’això al despoblament, l’abandonament i l’agricultura de subsistència. Es mantenen vius els pobles pròxims a poblacions grans, mentres que els més interiors van envellint-se.